LA DECADÈNCIA SXVI-XVII, XVIII. FRANCESC VICENT GARCIA O EL
RECTOR DE VALLFOGONA. S XVII.
(imatge de google imatges)
Durant els segles XVI,
XVII i XVIII, la producció de la literatura catalana culta (no la popular) va
disminuir, s’hi troben menys escriptors i de menys qualitat. Tot i que en menys
quantitat, hi hagué una literatura culta que va seguir els corrents europeus
del moment: Renaixement SXVI, Barroc
SXVII, Neoclassicisme i Il·lustració XVIII.
El Renaixement, que se
situa al segle XVI, comportà una nova visió del món i un concepte nou de la
cultura, que s’estengué a tots els àmbits de la vida social. Estèticament
suposà el retorn als clàssics grecollatins, a l’harmonia, a l’ordre, que van
ser presos com a models. Aquest període situa l’home com a centre del món i no
a Déu.
El Barroc és el
moviment que abraça tot el segle XVII, un segle caracteritzat per una crisi
intensa de valors que portarà a un estat de pessimisme i en què es tracten
temes com la mort, el pas del temps i la fugacitat de la vida. Es fa una
literatura retòrica (poc clara) que busca l’efecte estètic, allunyada de la
mesura i l’harmonia del Renaixement.
El Neoclassicisme i la
Il·lustració, que se situa al segle XVIII, es caracteritzà pels descobriments
tècnics i científics. Va aparèixer un corrent de pensament basat en la raó
humana que desenvolupà l’esperit crític com a mètode. Aquest esperit originà a
Europa la filosofia de la Il·lustració, caracteritzada per l’escepticisme pel
que fa a la religió i a materialisme. Un altre moviment d’aquest segle és el
neoclassicisme, que implicà un retorn a les normes clàssiques i als models
grecs i llatins.
La situació del català
en els segles XVI, XVII i XVIII es mantingué ben saludable fins a començaments
del segle XVIII, en què les tropes borbòniques de Felip V envaïren Catalunya (
11 de setembre de 1714: caiguda de Barcelona). A partir d’aquest moment
s’inicià un seguit de prohibicions sobre la llengua en tots els àmbits, fins i
tot les esqueles o misses foren prohibides en català. Aquest fet originà
lentament una castellanització de la cort i la noblesa.
FRANCESC VICENT GARCIA. S XVII. LITERATURA CULTA.
(imatge de google imatges)
L’autor català més
important d’aquest període és Francesc Vicent García, també conegut amb el nom
de Rector de Vallfogona. Va néixer a Tortosa el 1582, va estudiar a la
Universitat de Lleida i fou ordenat sacerdot el 1605. A partir de 1607 fou rector
de la parròquia de Vallfogona de Riucorb (la Segarra), on morí el 1623. Té una
obra poètica extensa i variada en què trobem dos estils oposats: d’una banda,
escriu uns poemes elegants i amb un llenguatge artificiós, i de l’altra, té
poemes de tema escatològic, desvergonyits i amb un to satíric i burlesc.
Aquests darrers sobretot, el van fer molt popular fins als nostres dies.
- Llegeix aquest poema de Francesc
Vicent Garcia i contesta les preguntes que hi ha a continuació.
a) De quin color són els cabells de la
bella Flora? I el color de la seva pell?
b) A què es refereix el poeta quan parla
del “dolç combat”?
c) Quina és la reacció del poeta davant
la visió de la seva estimada? Per què creus que reacciona així?
d) Aquest poema és un clar exemple de
l’estil elaborat, elegant i ple de figures retòriques propi del barroc.
Busca-hi un hipèrbaton, una metàfora i una personificació.
e) Assenyala el joc de contrastos en què
es basa el poema.
f) En les obres dels poetes del segle
XVII s’hi poden trobar alguns castellanismes per la influència que reberen dels
poetes castellans contemporanis. N’hi ha en aquest poema? Quins?
g) Fes l’anàlisi mètrica de tota la
composició: tipus de vers, rima, estrofes, nom de tot el poema.
A una hermosa dama de
cabell negre
que es pentinava en un
terrat amb una pinta de marfil
Ab una pinta de marfil
polia
sos cabells de
finíssima atzabeja (lignit negre)
a qui los d’or més fi
tenen enveja,
en un terrat, la bella
flora, un dia;
entre ells la pura neu
se descobria
del coll, que, ab son
contrari, més campeja (guerreja)
i, com la mà com lo
marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça
pareixia.
Jo, de lluny, tan
atònit contemplava
lo dolç combat que ab
estremada gràcia
aquestos dos contraris
mantenien,
que el cor, enamorat,
se m’alterava,
i, temerós d’alguna
gran desgràcia,
de prendre’ls tregües
(treves) ganes me venien.
Francesc
Vicent Garcia, Sonets.
Pel que fa a la
literatura popular, es mantingué ben viva, amb una notable producció d’obres (molts
tipus de cançons (romanços, corrandes, gojos, nadales), rondalles, llegendes, teatre
religiós (misteris, pastorets i passions), les cançons de bandolers i lladres
de camins, les corrandes o cançons de pandero (el tema és l’amor, el despit,
l’enyorança, cants de treball o de ronda, de bressol, etc.). Aquesta literatura
era creada i consumida per les capes socials
més humils de la societat, persones que no sabien ni llegir ni escriure,
que s’aprenien de memòria les cançons i rondalles que més els agradaven i les
transmetien oralment de pares a fills. Aquest tipus de literatura que és
anònima ha tingut sempre una gran vitalitat i no ha passat per cap període de
decadència.
A començaments del
segle XIX, els escriptors de la Renaixença es van començar a interessar per
aquesta literatura popular i la van anar recollint en llibres.
- Digues de quin tipus són les
següents:
Joan Sala i Viladrau
era el nom que jo tenia,
per altra nom
Serrallonga, casat amb una pubilla.
Teníem dos heretats
que molt bé nos hi servien.
Vaig tenir quatre
raons amb un fadrí de la vila,
de raons i més raons
jo li vaig llevar la vida.
Un dia em passà pel
cap de fer-me de quadrilla,
és veritat que trobí
cinquanta hòmens un dia:
ja fórem cinquanta-dos
jo i un mosso que tenia.
A Aragó n’hi ha una
dama que és bonica com un sol
l’amor mia que és bonica com un sol la
mia amor.
Té la cabellera rossa
li arriba fins als talons.
Sa mare la pentinava
amb una pinteta d’or,
sa germana els hi entrena als cabells de dos en dos,
cada cabell una perla,
cada perla un anell d’or.
Boniqueta sou,
minyona,
com la flor del
gessamí;
bé sereu més boniqueta
quan haureu dormit ab
mi.
Non, non, noneta.
vou, veri, vou,
vou veri, vou,
vou veri, vou, veri,
vou,
vou veri, vou, veri,
veta.
No ni, no non.
Son, son, vine, vine,
vine.
Son, son, vine, vine,
son.
Quatre bandolers
van de camarada:
un era Serrallonga,
l’altre sa amiga
Joana,
fararà,
l’altre Fadrí de Sau
fararà
Les ninetes ploren,
ploren de tristor
perquè el
Serrallonga
n’és a la presó,
fararà.
Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al cel ell va jurar,
fararà.
Bernat de
Serrallonga
per son fill va
plorar,
i per a que el
prenguin
ell mateix lo
entregà,
Fararà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada