EL NOUCENTISME

EL NOUCENTISME (1906- 1923)

Context històric

-          1913 Normes ortogràfiques, de Pompeu Fabra

-          1914 Inici de la Primera Guerra Mundial

-          1914 Constitució de la Mancomunitat de Catalunya

-          1917 Publicació del Diccionari Ortogràfic

-          1918 Gramàtica catalana, de Pompeu Fabra

-          1923 Inici de la Dictadura de Primo de Rivera

-          1925 Dissolució de la Mancomunitat

-          1929 Exposició Internacional de Barcelona

El Noucentisme és:

El Noucentisme és un moviment cultural que també vol obrir Catalunya al progrés i a la modernitat, però a través d’un ambiciós programa polític i cultural que requereix la col·laboració dels artistes i intel·lectuals i les institucions.

A principis de segle, la burgesia catalana, desencisada de la política espanyola, s’organitza políticament i assoleix poder en les eleccions municipals del 1901. Amb els recursos del nou poder, emprèn un projecte de país, nacional, cultural, de signe conservador que té com a prioritat la normalització del país en tots els àmbits: la modernització de la indústria i de les infraestructures, la creació d’institucions culturals, l’impuls de l’educació, la normativització de la llengua...

L’àmbit de la cultura serà el més afectat per aquest programa de renovació, i donarà lloc a l’aparició del Noucentisme. Hi destaquen quatre noms: Enric Prat de la Riba, el polític; Eugeni d’Ors, l’ideòleg; Josep Carner, el poeta, i Pompeu Fabra, el lingüista.

Els escriptors noucentistes rebutgen l’individualisme i l’espontaneïtat dels modernistes, i defensen el retorn a la mesura i a l’harmonia dels clàssics.

El Noucentisme defensa:

-L’acció dels dirigents polítics, basada en l’impuls de la cultura, per construir una Catalunya ideal.

-El compromís i la col·laboració dels intel·lectuals en el programa polític i cultural.

-La Catalunya urbana per sobre de la rural. La ciutat, àmbit de la burgesia i del poder, s’estableix com a model de la Catalunya civil que es vol construir.

- La raó, l’ordre (i no el caos), el seny (i no la rauxa), l’esforç ( i no la inspiració), la llum, l’equilibri...

El Noucentisme es basa:

-En l’educació i la creació d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907); la biblioteca de Catalunya (1914); l’Escola Industrial (1904); l’Escola de Bibliotecàries (1915); l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1914).

-En l’impuls de la indústria editorial, que es manifesta en l’aparició d’editorials i d’un gran nombre de publicacions.

- En la normativització de la llengua. Pompeu Fabra estableix les normes lingüístiques del català a través d’ obres cabdals: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932)

El Noucentisme es manifesta en literatura, en la poesia:

És el gènere més destacat; segueix els models clàssics i busca la perfecció formal. Els poetes noucentistes creuen en l’obra ben feta i pensen que “el poeta no neix, es fa”. La ciutat, l’admiració per l’antiguitat grega, la natura humanitzada i dominada per l’home... són alguns dels temes tractats.

Les idees en què es va basar el Noucentisme van ser exposades per Eugeni d’Ors, en un seguit d’articles periodístics, anomenats Gloses, publicats al diari La Veu de Catalunya. Les seves novel·les també reflecteixen la ideologia noucentista.

Els poetes noucentistes pensen que el poema ha de ser una obra d’art per ell mateix, una obra perfecta i treballada amb cura. Les paraules han de ser riques en significats i els temes tractats han de transmetre models d’actituds civilitzades, fugint del sentiment d’èpoques anteriors. L’autor més destacat és Josep Carner.

CARACTERÍSTIQUES

-classicisme

-mediterranisme

-arbitrarisme

-civilitat

-imperialisme

-ironia

Les característiques del noucentisme són: classicisme (la idea d’ordre, serenitat i objectivitat pròpia del món clàssic de Grècia i Roma es revalora); mediterranisme (es reivindiquen les cultures nascudes al Mediterrani com a estil de vida); arbitrarisme (els noucentistes volen aconseguir l’abstracció de la realitat per assolir l’ideal, l’obra d’art no és fruit de la inspiració, sinó de l’artifici i el treball); civilitat (rebutgen la naturalesa salvatge i opten per espais urbans ordenats); imperialisme (es vol regenerar la situació cultural i política del país), i la ironia.

JOSEP CARNER

Va néixer a Barcelona el 1884. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres i va participar en els Jocs Florals, home de lletres de gran formació. Va participar plenament en el projecte cultural liderat per Prat de la Riba: com a articulista, redactor i director de revistes, editor, traductor, membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborà amb Pompeu Fabra, dramaturg i, sobretot, com a poeta. A partir de 1921 va alternar la seva activitat cultural i literària amb la carrera diplomàtica que el va portar a diferents llocs del món: Gènova, Costa Rica, Hendaia, Beirut, Brussel·les, París. Arran de la Guerra Civil espanyola, s’exilià a Mèxic, on va seguir col·laborant en revistes i activitats literàries i va fer de professor de la Universitat. El 1945 es va establir definitivament a Brussel·les, on també va fer de professor universitari, És en aquesta ciutat on va morir el 1970.

En la seva primera etapa (1905-1910), la poesia de l’autor és noucentista, parla amb ironia sobre la realitat que l’envolta, reprèn temes de la literatura popular, conrea diferents formes mètriques i assoleix una perfecció formal indiscutible. D’aquesta etapa són Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets.

En la segona etapa (1924-1940), s’allunya dels cànons noucentistes. Un cop el seu món s’ha ensorrat, la poesia esdevé més intimista. Destaquen El cor quiet i Nabí

1.En Els fruits saborosos, Carner parla de les diferents etapes de la vida: la infantesa, la joventut, la maduresa, la vellesa, a partir de la comparació amb diversos fruits: les pomes, les maduixes, les llimones, el raïm, etc. S’apleguen en aquest recull els temes tòpics de la poesia noucentista: les referències al món mediterrani clàssic i la idealització de la natura. Llegeix el poema següent i contesta les preguntes.

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; 
per més frescor, les vol collides d'un infant. 
Per'xò la néta més petita, que és Pandara, 
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,         5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, 
ella, que encar no diu paraules ben ardides 
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.                              10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, 
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, 
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                    15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. 
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria; 
en treure les maduixes del receret ombriu, 
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.              20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat; 
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. 
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. 
El món, en meravelles i jocs atrafegat, 
és petit i vermell i fresc com les maduixes.                25
.

a) A quina etapa de la vida correspon aquest poema? Com ho has deduït?

b) Amb quin fruit està relacionada?

c) Assenyala, d’entre els adjectius següents, els que creguis que es corresponen més bé amb la visió que Carner ens dóna d’aquesta etapa de la vida: idíl·lica, pessimista, serena, harmoniosa, insegura, problemàtica, tranquil·la, feliç, desgraciada.

d) En quins versos posa de manifest aquesta visió?

e) Trobes en el poema alguna referència al món de l’antiguitat clàssica?