divendres, 19 d’abril de 2013

LA DECADÈNCIA. FRANCESC VICENT GARCIA O EL RECTOR DE VALLFOGONA. S XVII


LA DECADÈNCIA SXVI-XVII, XVIII. FRANCESC VICENT GARCIA O EL RECTOR DE VALLFOGONA. S XVII.

                                              (imatge de google imatges)
Durant els segles XVI, XVII i XVIII, la producció de la literatura catalana culta (no la popular) va disminuir, s’hi troben menys escriptors i de menys qualitat. Tot i que en menys quantitat, hi hagué una literatura culta que va seguir els corrents europeus del moment: Renaixement SXVI, Barroc  SXVII, Neoclassicisme i Il·lustració XVIII.

El Renaixement, que se situa al segle XVI, comportà una nova visió del món i un concepte nou de la cultura, que s’estengué a tots els àmbits de la vida social. Estèticament suposà el retorn als clàssics grecollatins, a l’harmonia, a l’ordre, que van ser presos com a models. Aquest període situa l’home com a centre del món i no a Déu.

El Barroc és el moviment que abraça tot el segle XVII, un segle caracteritzat per una crisi intensa de valors que portarà a un estat de pessimisme i en què es tracten temes com la mort, el pas del temps i la fugacitat de la vida. Es fa una literatura retòrica (poc clara) que busca l’efecte estètic, allunyada de la mesura i l’harmonia del Renaixement.

El Neoclassicisme i la Il·lustració, que se situa al segle XVIII, es caracteritzà pels descobriments tècnics i científics. Va aparèixer un corrent de pensament basat en la raó humana que desenvolupà l’esperit crític com a mètode. Aquest esperit originà a Europa la filosofia de la Il·lustració, caracteritzada per l’escepticisme pel que fa a la religió i a materialisme. Un altre moviment d’aquest segle és el neoclassicisme, que implicà un retorn a les normes clàssiques i als models grecs i llatins.

La situació del català en els segles XVI, XVII i XVIII es mantingué ben saludable fins a començaments del segle XVIII, en què les tropes borbòniques de Felip V envaïren Catalunya ( 11 de setembre de 1714: caiguda de Barcelona). A partir d’aquest moment s’inicià un seguit de prohibicions sobre la llengua en tots els àmbits, fins i tot les esqueles o misses foren prohibides en català. Aquest fet originà lentament una castellanització de la cort i la noblesa.

FRANCESC VICENT GARCIA. S XVII. LITERATURA CULTA.

   (imatge de google imatges)
L’autor català més important d’aquest període és Francesc Vicent García, també conegut amb el nom de Rector de Vallfogona. Va néixer a Tortosa el 1582, va estudiar a la Universitat de Lleida i fou ordenat sacerdot el 1605. A partir de 1607 fou rector de la parròquia de Vallfogona de Riucorb (la Segarra), on morí el 1623. Té una obra poètica extensa i variada en què trobem dos estils oposats: d’una banda, escriu uns poemes elegants i amb un llenguatge artificiós, i de l’altra, té poemes de tema escatològic, desvergonyits i amb un to satíric i burlesc. Aquests darrers sobretot, el van fer molt popular fins als nostres dies.

  1. Llegeix aquest poema de Francesc Vicent Garcia i contesta les preguntes que hi ha a continuació.
a)      De quin color són els cabells de la bella Flora? I el color de la seva pell?
b)      A què es refereix el poeta quan parla del “dolç combat”?
c)      Quina és la reacció del poeta davant la visió de la seva estimada? Per què creus que reacciona així?
d)      Aquest poema és un clar exemple de l’estil elaborat, elegant i ple de figures retòriques propi del barroc. Busca-hi un hipèrbaton, una metàfora i una personificació.
e)      Assenyala el joc de contrastos en què es basa el poema.
f)       En les obres dels poetes del segle XVII s’hi poden trobar alguns castellanismes per la influència que reberen dels poetes castellans contemporanis. N’hi ha en aquest poema? Quins?
g)      Fes l’anàlisi mètrica de tota la composició: tipus de vers, rima, estrofes, nom de tot el poema.

A una hermosa dama de cabell negre
que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja  (lignit negre)
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll, que, ab son contrari, més campeja  (guerreja)
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m’alterava,
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre’ls tregües (treves) ganes me venien.
Francesc Vicent Garcia, Sonets.

Pel que fa a la literatura popular, es mantingué ben viva, amb una notable producció d’obres (molts tipus de cançons (romanços, corrandes, gojos, nadales), rondalles, llegendes, teatre religiós (misteris, pastorets i passions), les cançons de bandolers i lladres de camins, les corrandes o cançons de pandero (el tema és l’amor, el despit, l’enyorança, cants de treball o de ronda, de bressol, etc.). Aquesta literatura era creada i consumida per les capes socials  més humils de la societat, persones que no sabien ni llegir ni escriure, que s’aprenien de memòria les cançons i rondalles que més els agradaven i les transmetien oralment de pares a fills. Aquest tipus de literatura que és anònima ha tingut sempre una gran vitalitat i no ha passat per cap període de decadència.
A començaments del segle XIX, els escriptors de la Renaixença es van començar a interessar per aquesta literatura popular i la van anar recollint en llibres.

  1. Digues de quin tipus són les següents:

Joan Sala i Viladrau era el nom que jo tenia,
per altra nom Serrallonga, casat amb una pubilla.
Teníem dos heretats que molt bé nos hi servien.
Vaig tenir quatre raons amb un fadrí de la vila,
de raons i més raons jo li vaig llevar la vida.
Un dia em passà pel cap de fer-me de quadrilla,
és veritat que trobí cinquanta hòmens un dia:
ja fórem cinquanta-dos jo i un mosso que tenia.

A Aragó n’hi ha una dama que és bonica com un sol
l’amor mia que és bonica com un sol la mia amor.
Té la cabellera rossa li arriba fins als talons.
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or,
sa germana els hi  entrena als cabells de dos en dos,
cada cabell una perla, cada perla un anell d’or.

Boniqueta sou, minyona,
com la flor del gessamí;
bé sereu més boniqueta
quan haureu dormit ab mi.

Non, non, noneta.
vou, veri, vou,
vou veri, vou,
vou veri, vou, veri, vou,
vou veri, vou, veri, veta.
No ni, no non.
Son, son, vine, vine, vine.
Son, son, vine, vine, son.


Quatre bandolers
van de camarada:
un era Serrallonga,
l’altre sa amiga Joana,
fararà,
l’altre Fadrí de Sau
fararà

Les ninetes ploren,
ploren de tristor
perquè el Serrallonga
n’és a la presó,
fararà.

Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al cel ell va jurar,
fararà.

Bernat de Serrallonga
per son fill va plorar,
i per a que el prenguin
ell mateix lo entregà,
Fararà.