PREMIS DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2015

Premis Concurs literari de Sant Jordi 2015


(imatge martaaprovam)

Lligat amb el concurs literari de Sant Jordi, el departament de català ha organitzat una exposició que portarà per títol: El museu de les fotografies literàries.
Es tractava de vincular fotos de reconeguts artistes amb textos narratius o poètics. La idea és que les fotografies siguin la vostra inspiració. Podíeu escollir entre les obres que es recollien a la presentació següent. 

Concurs Literari de Sant Jordi 2015. Departament de Llengua Catalana.

Leer más publicaciones en Calaméo

     PREMIS CONCURS LITERARI SANT JORDI 2015

1r d’ESO

-      1r premi – Marina García, Sense títol2 de Francesc Català Roca. 1r d’ESO C

-      Accèssit – Daniela Gómez, Elisa Parcs 1r d’ESO E

2n d’ESO

-      1r premi – Emma Tobarra López, El Camp de blat. 1r d’ESO B.

-      2n premi – Marina Hernández Pons, El temps vola. 1r d’ESO A

-      Accèssit – Maria Bocanegra López, La font i en Pol. 1r d’ESO B

 3r d’ESO

-      1r premi - Josep Domínguez, La història d’un nen i la seva família en temps de guerra. 3r d’ESO A

-      1r premi - Laura Ceballos, Efecte Peter Pan. 3r d’ESO A

-      2n premi – Paula Moreno Vallespí ,Sense Títol d’Antoni Boada. 3r d’ESO A

-      2n premi - Marta Grau, Maquillatge. 3r d’ESO A

-      Accèssit - Àlex Tovar, Sense títol de Joan Colom Altimir. 3r d’ESO A

-      Accèssit - Pol Viñals, En Pere i el seu gos. 3r d’ESO B

4t d’ESO

-      1r premi – Belén López, Sense títol de Joan Colom Altimir 4t B

-      2n premi- Olívia López, Un món estrany. Pharamöbius. 4t B

1r de BAT

-      2n premi – Mònica Muñoz, Reflexions en un camp d’espigues d’or. 1r de BAT A

2n de BAT

-      1r premi - Ariadna Duxans Lozano, Les galetes màgiques. 2n de BAT A.

-      2n premi – Marlene Poblet Guerrero, Dolça esperança. 2n de BAT B.

-      Accèssit – Astrid Perdigó Martínez, Si el ca et cerca, sempre et trobarà. 2n de BAT B

TEXTOS

2n d’ESO

-      1r premi – Emma Tobarra López, El Camp de blat. 1r d’ESO B.

EL CAMP DE BLAT 

 Mentre sec a la cadira, intentant fer passar el temps més ràpid, li dono una ullada a la decoració de la casa. Té un paper de paret antic, que no s'ha canviat des de fa molt de temps.

Moltes fotografies la decoren, però hi ha una que destaca, i que sempre em fa recordar aquells temps on el reuma no m'impedia caminar amb normalitat i el meu cabell seguia sent d'un groc brillant com el sol.

Aquell dia és quan vaig conèixer al que després seria el meu marit, que llavors sempre portava una estranya caixa amb ell, la que poc temps després descobriria que era una de les primeres càmeres fotogràfiques.

La meva mare m'havia deixat un dels seus anells, i jo ballava pels carrers pensant en com de maca devia estar. L'anell m'anava gran, i havia d'estar mirant tota l'estona de que no caigués del meu dit.

Encara avui no sé molt bé com va passar, però vaig caure i l'anell va sortir de la meva mà, i la següent cosa que recordo és veure'l volant i aterrar al damunt d'un cotxe, un dels pocs que hi havia llavors. Per la forma del seu capó, l'anell es va quedar allà, i el cotxe va arrencar.

Vaig córrer tan ràpid com les meves curtes cames podien córrer, però vaig perdre de vista el cotxe.

Les llàgrimes van acudir als meus ulls, i sense saber què fer, només vaig seure al terra i vaig pensar que era la nena amb menys sort del món, i que la mare em deixaria sense menjar.

Va ser en aquell moment que un noi una mica més gran que jo, amb uns cabells castanys embullats va aparèixer davant meu, i em va allargar la mà per ajudar-me.

Em va explicar que ho havia vist tot i que sabia on anava aquest cotxe, ja que eren els seus veïns, però vivien al camp, i hauríem de caminar una llarga estona.

La confiança del noi va poder amb mi i vaig acceptar, i de seguida ens vam posar en marxa.

Durant tot el camí vam estar xerrant animadament, i ell em va explicar què era aquesta estranya caixa que portava a sobre, encara que jo no ho entendria fins a un temps després.

Quan finalment vam arribar al lloc on vivia el noi els veïns em van demanar perdó, i em van retornar l'anell de seguida.

Jo no volia tornar a casa encara, i el noi, adonant-se em va proposar d'anar amb ell a jugar al camp de blat que hi havia només unes passes enllà.

La meva ment es debatia entre quedar-me més estona amb el meu nou amic o tornar a casa, però la idea de veure el camp de blat tan preciós que hi havia va poder amb mi, i ens vam dirigir corrents allà.

Jo vaig quedar embadalida amb el color del camp, les espigues semblaven d'or... El noi les comparava amb el meu cabell.

Vaig agafar una espiga i va ser llavors quan vaig escoltar un soroll estrany i vaig haver de tancar els ulls per la forta llum que em cegava.

La següent cosa que vaig veure va ser el somriure del noi i la estranya caixa al meu davant.

Aquest és un dels pocs records que encara són vius a la meva ment, i espero que l'alzéimer no l'esborri, perquè és l'única cosa que em queda del meu marit.

Faig un sospir mentre segueixo recordant tota la nostra història. Les parpelles em pesen més que mai, els meus ulls es tanquen i l'última cosa que puc veure és un camp de blat daurat com el sol.

-      2n premi – Marina Hernández Pons, El temps vola. 1r d’ESO A

EL TEMPS VOLA

Anem creixent i ens anem fent grans.

Un dia vam deixar l’escola,

què s’ha fet d’aquells infants d’abans,

ja no bevem llet, ara bevem Coca Cola.

Va ser difícil acostumar-se a l’institut,

sobretot amb les paraules del Romà

que jo crec que tothom es va espantar.

Ens va dir: ”Aquí venim a treballar, 

a treballar i a treballar”.

                                                  

Passem de curs

 i ens fem millors.

Busquem futurs,

deixant enrere els professors.

Són els eterns repetidors.

Anem creixent i ens anem fent grans.

Ara ja no som petits,

ja es pot dir que som quasi grans.

-      Accèssit – Maria Bocanegra López, La font i en Pol. 1r d’ESO B

La Font i en Pol

A la Catalunya de 1940 n’hi havia un nen que es deia Pol. Els seus pares treballaven en una sastreria d’home, la seva mare era modista i el seu pare sastre. La seva botiga estava situada al Casc Antic del seu poble, era un negoci molt cotitzat i molt ben mirat per l’alta burgesia.

El Pol cada matí es llevava d’hora per anar a l’escola, els seus pares treballaven tot el dia i quan sortia a mig dia esperava al seu avi perquè el vingués a recollir, li encantaven les estones amb ell perquè anaven junts a la plaça de la vila a donar-li pa als coloms i on els dies de molta calor es mullava a l’aigua de la font i jugava amb els seus amics.

Passen els dies, el seu avi es va posar malalt. Per aquesta raó ja no el podia anar a buscar, una veïna a la sortida de l’escola el recollia i el deixava a la botiga dels seus pares on passava les hores entre telars, agulles i fils de molts colors. La seva mare un dia el va veure molt trist i li va preguntar si estava així per el seu avi.

En Pol estava trist però no sabia explicar que a part de patir per la salut del seu avi tenia nostàlgia d’aquelles tardes de jocs i confidències.

La seva mare va parlar amb l’avi, i aquest li va comentar totes les coses que compartien i els jocs que gaudia amb els néts dels seus amics, la mare ho va entendre tot.

I a partir d’aquella mateixa tarda va trobar temps per dedicar al seu fill Pol que després de jugar amb els amics, de posar-se xops d’aigua a la font i donar menjar als coloms anaven a veure l’avi i berenaven junts.

2n de BAT

-      1r premi - Ariadna Duxans Lozano, Les galetes màgiques. 2n de BAT A.

Les galetes màgiques

Era un dia dels més freds del mes de desembre. El Pere i jo anàvem de camí cap a casa després de passar tot el matí a l’escola. Pel camí, havíem estat fent una bona guerra de boles amb tota la neu que anàvem trobant per les cantonades de les voreres, era la neu que mai podia arribar a endur-se el tractor del pagès del poble. Quan arribàvem a la fleca dels pares de l’Anna, que només estava a dos carrers de casa, al Pere sempre li agradava parar uns minuts per sentir l’escalforeta que sortia de dins gràcies als forns que es passaven tot el dia fent pa i pastes.

‒Has vist quina bona pinta tenen aquestes? Potser aquest Nadal en trobem un parell, per la nit de Reis...– Va dir-me en Pere, amb aquella cara d’incrèdul que sempre posava quan alguna cosa li agradava de veritat.

–No siguis beneit, aquestes galetes seran pel fillet de l’alcalde i les seves minyones, que bé que en mengen.– Vaig contestar-li, potser amb un to massa dur i grotesc, al cap i a la fi, en Pere no deixava de ser, encara, un nen i tenint en compte que no portava gaire bon temps últimament, potser no va ser la resposta més adient... El seu pare estava a la presó des de feia uns tres mesos. El seguici que sempre estava amb l’alcalde va acusar-lo d’haver estafat els clients del mercat per endur-se més diners dels que li tocava, encara que jo sempre he cregut que hi va passar alguna cosa més, però la mare no m’ho va voler explicar mai i el Pere no en sap gaire de tot això. La seva mare, que abans era una de les remeieres del poble, havia caigut en una greu malaltia que cap metge dels voltants sabia reconèixer. Cada cop estava pitjor i l’única que podia cuidar-la era l’Anna, la germana del Pere. L’Anna, va haver de deixar l’escola i posar-se a treballar durant tot el dia per poder pagar uns medicaments provinents de França, que segons un dels metges que encara la visitava, va dir-li que era l’única esperança per a què la seva mare tingués una mica més de temps. Amb tot això, l’Anna només podia encarregar-se durant les nits de la mare, i en Pere es quedava tot sol. La meva mare va decidir portar-lo cap a casa i encarregar-se d’ell com si fos un més de la família. Ara, és com un germà petit, només que d’una altre família. En el fons me l’estimo, però mai sóc capaç de dir-li-ho.

–Doncs vaja, la mare sempre em deia que la nit de Reis és màgica i que pots demanar el que vulguis. El meu segon desig era tenir un parell d’aquestes galetes, per tots dos.

–Bé, potser a tu te’n porten, qui sap, haurem d’esperar. Què més has desitjat?

–Si em porten prometo donar-te’n. –va respondre’m, intentant evitar contestar el que li acabava de preguntar.

–D’acord. I bé?

–La mare també acostumava a dir-me que si dius a algú el que desitges, mai es fa realitat.

–No em puc creure que segueixis creient totes aquestes coses...

–No creus pas en la màgia? No tens fe? – Va dir-me de seguida, com si acabés de dir-li una barbaritat.

–És clar que sí, no és que no tingui fe o no cregui. Però, em podries explicar que és el que has desitjat. Porto mesos explicant-te un munt dels meus secrets... Tampoc els diré a ningú, saps que pots confiar en mi...

–Bé– va començar dubtós i va necessitar uns quants segons per pensar com expressar-ho. No és que no estigui bé amb vosaltres, tot al contrari, però m’agradaria que tot tornés a ser com abans. Vull dir que la meva família tornés a estar bé, com abans. No seria genial que tots junts féssim una família?

Només vaig poder mirar-li els ulls i somriure com vaig poder. Se’m trencava el cor. Feia dos dies havia sentit a la mare parlar amb una veïna sobre la família del Pere, i segons vaig sentir, les coses anaven cada cop a pitjor. En el moment que em va dir el seu primer desig, el que tant anhelava amb tota la seva ingènua il·lusió, vaig saber de seguida que mai podria complir-se.

Fa tres anys, la mare i jo vam perdre al pare a la guerra. Van ser moments molt durs per a tots dos. El Pere ara està passant més o menys pel mateix, i en realitat em sento amb la obligació d’ajudar-lo. La mare i jo ens vam tenir l’un a l’altre per ajudar-nos, i ara ens toca fer-ho amb ell.

El vespre abans de la nit de Reis, vaig trencar la guardiola que tenia des feia anys, que l’omplia amb les monedes que trobava per les entrades de les botigues camí a casa, i vaig marxar corrents a la fleca. Vaig arribar a punt per poder comprar l’últim grapat de galetes de mantega amb encenalls de xocolata que quedava. Vaig tornar tan ràpid com vaig poder a casa, i em sentia feliç. Sabia que aquelles galetes podien donar-li un petit tros de felicitat i el poder fer-ho era, per mi, el millor regal de Nadal